¿WELCOME REFUGEES?

Abans d'anar més enllà: sóc europeista fins la medul·la. I entenc Europa com una cosmovisió basada en una identitat multi-cultural i plural que neix d'una tradició cristiana (no exclusivament catòlica). Una Europa contradictòria de per sí que busca el seu lloc al món i que a causa d'una ferida avui encara oberta fuig de simplificacions polítiques basades en sentimentalismes identitaris.

Sóc europeista i aquests dies he patit. 

Començo pel que més ferir em fa: la vergonya de l'acord amb Turquia. Per una part és ben cert molts polítics d'aquí han utilitzat el tema dels refugiats de forma partidista corrent a fer-se una foto al costat d'una pancarta on donava la benvinguda als refugiats. El problema ha estat que els refugiats han tingut pancarta però no han aparegut i els alcaldes i demès polítics ara, després d'haver-se fet la foto, han passat de pantalla....

Al film bienvenido Mr. Marshall l'alcalde de Guadalix de la Sierra es queda amb un pam de nas quan el cotxàs de l'americà passa pel poble aixecant un núvol de pols. Avui els nostres alcaldes i polítics, un cop feta la corresponent moció al ple i, això sí, la corresponent foto al costat de la pancarta... ja hem fet la feina i és igual si ve el tal Marshall o el tal refugiat.

En tot cas, i un cop repartida la part de responsabilitat propera, Europa (vull dir els polítics europeus que hem escollit entre tots d'una forma democrática) no pot subcontractar els serveis d'immigració a Turquia a canvi de prerrogatives i diners. Quan he definit què era per mi Europa no he parlat en cap cas de l'Europa dels Mercaders, més aviat es tractava de l'Europa dels valors. I transaccionar amb persones, persones refugiades, que fugen d'una guerra i que ho han perdut tot, és el més fred que pot fer una administració (no vull dir-li Europa). 

Aquesta no és la meva Europa. Jo no sóc europeu si Europa no ha aprés del seu dolor i de la seva història. 

En segon lloc. El Brexit. La insularitat d'Anglaterra ha marcat caràcter com ho ha fet, també,  la pluja, el té de les cinc, el Martini agitado no mezclado y el whisky. Però ja n'hi ha prou... és cert que l'Europa dels Mercaders necessita de la city de Londres i també és cert que el banc central europeu ha de ser una entitat hegemònica i no demagògicament exorcitzada per part de certes corrents d'esquerres. 

El que no puc entendre és la cessió enfront d'interessos particulars d'una nació que utilitzant les seves legítimes forces diplomàtiques el que està fent es plantar-se d'igual a igual enfront d'una organització que ha de defendre la legitimitat d'un projecte comú de futur. Negociar, sí, fins l'últim alè, però cadascú al seu lloc.

I per últim... i per si algú encara s'ho pregunta... defenso la meva forma de veure el món des d'Unió Democràtica de Catalunya.