LLET AMB GALETES

Últimament s'ha posat de moda un nou concepte: la post-veritat. Si busquem el concepte a google, de seguida trobem la seva definició: Es tracta d'un neologisme que descriu la situació en la qual a l'hora de crear i modelar l'opinió pública, els fets objectius tenen menys importància i pes que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals. A la post-veritat també se la pot referir com a Mentida Emotiva.

Estem doncs davant d'un concepte absolutament actual. Aquesta actualitat no és supèrflua, vull dir, aquest mot no neix i es posa de moda (al llenguatge habitual i especialment en el llenguatge polític) perquè sí, com si neixes un bri d'herba en un prat absolutament de forma aleatòria. No. Els conceptes i les paraules modelen la realitat i neixen (en aquest cas el concepte i la paraula que encapsula) fruit d'una evolució intel·lectual d'una societat i d'una estructura de pensament.

Em permetreu una llicència: Sempre m'ha semblat que la relació del llenguatge amb els conceptes, per dir-ho d'una forma més entenedora, de la part física (sons i fonètica) i de la part mental (conceptes i idees), és com la relació de les galetes amb la llet. Pot ser un símil estrany, ho reconec, per això he demanat la llicència abans de començar-lo.

La galeta (Maria, a poder ser) que es submergeix en el got de llet tèbia s'impregna d'aquesta passant a formar una altra entitat, a ser una altra cosa. La galeta transporta la llet de forma ja indissoluble. En aquest sentit, el so físic, com la galeta, transporta el concepte com aquella la llet.

La post-veritat (com a so i grafia) no és més que això un so i una grafia. Com a concepte és quelcom més complex que deriva d'una concepció epistemològica evolucionada (que no vertadera). Concepció evolucionada ja que ha estat necessària una evolució de la ciència i del pensament epistemològic per què s'hagi pogut arribar a aquest concepte, i val a dir-ho, que aquest concepte s'hagi posat de moda o hagi passat al llenguatge més o menys popular o habitual (encara que sigui en cercles concrets-polítics-).

És a dir: Algun pensador del renaixement hauria pogut entendre el concepte post veritat? Doncs difícilment. La cosmovisió i l'epistemologia que es derivava d'aquesta feien que una proposta en la qual la veritat es centrés en un pressupòsits subjectius o inclús merament emocional no era possible. La veritat era allò objectiu que era allà fora i que l'ésser humà havia de descobrir amb l'esforç intel·lectual.

Descartes és el primer que trenca aquesta tradició i fa una proposta més subjectiva de l'epistemologia. No entrarem avui a fer historiografia de l'evolució de l'epistemologia i del concepte de veritat.

Tornem al tema que ens interessa. La Post Veritat. I analitzem-la.

Així doncs, en primer lloc ens trobem que l'opinió pública es crea i es modela. Per opinió pública (que no publicada) segurament es poden entendre diverses coses. Ens interessa referir-nos a l'opinió pública com en aquest assaig com una (entre d'altres) veritats socials, i per tant entra dintre de l'objectiu del present treball com a construcció social de la veritat.

No podem oblidar per altra banda que aquesta veritat qualificada de "post" es basa en la apel·lació lingüística a les emocions. Insisteixo amb el concepte "lingüística". La paraula pren el paper de la creació de la veritat. El llenguatge deixa de ser un mer transmissor per esdevenir creació de la veritat pública, de la construcció social de la veritat.

Per tant, en certa manera, les posicions performatives del llenguatge, aquest no només ens diu com és el món, sinó que també actua sobre les coses del món i participa en la seva constitució.

Però no ens quedem aquí, el llenguatge de la post veritat, és creador i generador d'acció; acció també sobre els altres, essent un instrument al qual es recorre per incidir en les accions i els pensaments de les altres persones (podríem dir-li voluntat... o simplement exercici del dret de vot).

Post-veritat, a la vegada, conformadora de noves relacions i pràctiques socials, i fins i tot, per què no, de noves institucions.

És important analitzar i estar atents a la concepció epistemològica que revela el nou neologisme. Podríem dir que la post-veritat és tergiversació i manipulació? En un llenguatge no acadèmic segurament ho podríem dir, amb més precisió i des d'un punt de vista més epistemològic, segurament també hauríem de posar en dubte aquesta afirmació, ja que la manipulació suposa, la representació errònia d'una veritat, però en el nostre cas, és possible que no sigui errònia sinó simplement emocional.

Ara bé, parlant de la post veritat a l'àmbit públic -polític- on la democràcia com a règim fruit d'una concepció de l'ésser humà com lliure i igual, que ha d'estar degudament informat i fer servir la seva capacitat cognitiva per escollir, la post-veritat resulta manipuladora. És cer que faig servir un concepte de democràcia extremadament liberal i il·lustrat, però en definitiva és el que recullen les constitucions actuals en les democràcies occidentals.

No crec que ningú ho negui. La democràcia actual és probablement més mecanicista que emocional.

En aquest àmbit en el qual ens movem doncs, l'emoció a la vida pública - i a la vida juridicopública- no hi cap. Fer servir el llenguatge per incidir amb la post veritat en l'acció mitjançant la reiterada apel·lació a l'emoció oblidant les realitats factuals és manipular. Repeteixo, en aquest àmbit polític democràtic.

El llenguatge. Aquestes paraules escrites, aquests sons que transporten conceptes i que, com hem vist creen la realitat. El llenguatge, avui en dia, però és encara quelcom més. Com vehicle de transmissió d'informació, avui en dia i a l'era de la post veritat, el llenguatge no solament es limita a les grafies i als sons, sinó que irromp com a llenguatge preeminent el llenguatge visual, la imatge.

Així doncs la imatge com llenguatge és probablement l'eina més potent de la que es pot nodrir la post-veritat com voluntat creadora d'una realitat/veritat social nova.

La imatge, l'impacte visual té capacitat de creació de realitats emocionals però la imatge no té capacitat de transmissió conceptual, com sí que ho té la paraula. Giovanni Sartori al seu llibre HOMO VIDENS desenvolupa aquesta teoria. La imatge empobreix la capacitat cognoscitiva del homo sapiens, espècie basada en el concepte incorporat a la paraula - tornem al got de llet i les galetes-, ja que l'homo no pot conèixer conceptes a través de la imatge, solament a través de la imatge es poden conèixer emocions, fets i realitats no racionals.

La post-veritat, teledirigida, com diria Sartori, no és més que l'emoció transmesa per la imatge creadora d'un estat de realitat emocional intersubjectiva capaç d'incidir a l'acció política del ciutadà.