UN TANGO PER LES LLAMBORDES

Ja que som en plena època de vacances, m'agradaria fer un escrit lleuger sense excessiva càrrega política, però això sí, tractant temes de l'actualitat de la nostra vila.

Jo vaig néixer al Carrer Buenos Aires de Caldes. Desconec si aquest fet ha marcat d'alguna forma o altra el meu gust per la música del raval porteny. La passió, l'elegància, les contradiccions vitals, el dolor per la pèrdua i aquells racons del cor més foscos queden al descobert quan Gardel entona al so d'un bandoneó.

Per cert en el tango, i amb Gardel, en particular, els silencis adquireixen una capacitat expressiva que colpeix l'ànima amb una forta intensitat. Els silencis son importants a la música, però els silencis de Gardel, són d'aquells que t'impedeixen inhalar i expirar, obligant-te a tallar la respiració per no trencar-los.

Escoltant la melancòlica tonada de Adiós Pampa mía no he pogut deixar de pensar en les llambordes que s'estan arrencant aquests dies al Carrer Pi i Margall. Les llambordes són i han estat part de la nostra vida, i ara, unes màquines amb ànsia devoradora, com insectes sense respecte per l'història i el patrimoni, esmicolen i destrossen aquells camins que els calderins hem caminat.

El progrés. És cert que no ens podem quedar en el passat, la societat ha d'avançar i les infraestructures han de millorar-se. Però, en aquest cas, haig de reconèixer que la impersonalitat de l'asfalt en els nostres carrers, en front de la imperfecció històrica de les llambordes, del treball dels nostres picapedrers, deixa un buit en els nostres cors de calderins.

No entenc que la lloable feina de recuperació de la nostra història amb l'excel·lent treball i exposició sobre les pedreres de Caldes sigui després, en certa forma, menyspreada amb l'amputació i extirpació d'un dels signes d'identitat de la nostra vila com son les llambordes. Aquest patrimoni, fora del seu hàbitat natural, els carrers de Caldes, perd valor. No es pot per un costat potenciar i estudiar el nostre patrimoni cultural i a la vegada menystenir-lo buidant de sentit la seva existència.

Sempre hi ha hagut discussió sobre el naixement de Carlos Gardel. Sens dubte, si Gardel hagués nascut a Caldes, la cançó, entre silencis colpidors, diria així:

Adéu, llambordes meves,

marxeu, marxeu a terres estranyes.

Adéu camins que he recorregut, pedres

del Farell escapçades.

Si no tornem a veure'ns, llambordes estimades,

vull que sapigueu que amb vosaltres deixo la vida.
Adéu, llambordes estimades... adéu.