
P
a amb xocolata d'Agramunt. Els records d'infantesa es mesclen amb l'amargor del dolç i el fred de la nit. L'home camina entre els botxins el dia de la Doctora Teresa, serè i decidit a donar l'esquena al mur i a mirar fixe als ulls de la mort. El primer raig de llum perfora els núvols i el terrabastall dels trons de foc il·luminen i col·lapsen l'indret. Un instant i tota la lluita queda ensordida. Ara fa setanta cinc anys.
La guerra i la pena de mort com a creacions humanes ens situen davant del precipici negre de la nostra humanitat. Precipici que avui ens sembla llunyà però que és molt més proper del que podem intuir.
El tràgic final del President Companys és un símbol d'una injustícia íntima i de l'abús. Un acte execrable contra un ésser humà, engrandit pel fet de la seva representació pública i per ser un crim, a la vegada, ideològic. Un símbol de la derrota de la nostra -de tots- capacitat de dialogar, del fet de ser persones. I, sens dubte, un símbol de la lluita de Catalunya per defensar les seves institucions.
Amb la perspectiva temporal que ens donen aquests setanta cinc anys - que des de el punt de vista històric no son gaires - hauríem de ser capaços d'analitzar aquells fets i la figura d'en Companys d'una forma objectiva sense caure en excessives simplificacions i mitificacions. El meu paper no és fer aquest anàlisis, i haig de reconèixer que no em veig capacitat. El que sí vull és dir que àdhuc les possibles divergències polítiques que hom pugui tenir amb la seva figura, en Companys va ser un polític dialogant, obert, sovint contradictori, que va treballar pel bé del poble. El seu afusellament com a símbol de la incapacitat de diàleg dels pobles i del ésser humà no es pot obviar. Ens ha de servir per aprendre la lliçó, treballar amb diàleg constructiu i fer que no es torni a repetir la història.
Una mort indigna, dignificada per la seva temprança i dignificant per la institució que representava.
a amb xocolata d'Agramunt. Els records d'infantesa es mesclen amb l'amargor del dolç i el fred de la nit. L'home camina entre els botxins el dia de la Doctora Teresa, serè i decidit a donar l'esquena al mur i a mirar fixe als ulls de la mort. El primer raig de llum perfora els núvols i el terrabastall dels trons de foc il·luminen i col·lapsen l'indret. Un instant i tota la lluita queda ensordida. Ara fa setanta cinc anys.
La guerra i la pena de mort com a creacions humanes ens situen davant del precipici negre de la nostra humanitat. Precipici que avui ens sembla llunyà però que és molt més proper del que podem intuir.

Amb la perspectiva temporal que ens donen aquests setanta cinc anys - que des de el punt de vista històric no son gaires - hauríem de ser capaços d'analitzar aquells fets i la figura d'en Companys d'una forma objectiva sense caure en excessives simplificacions i mitificacions. El meu paper no és fer aquest anàlisis, i haig de reconèixer que no em veig capacitat. El que sí vull és dir que àdhuc les possibles divergències polítiques que hom pugui tenir amb la seva figura, en Companys va ser un polític dialogant, obert, sovint contradictori, que va treballar pel bé del poble. El seu afusellament com a símbol de la incapacitat de diàleg dels pobles i del ésser humà no es pot obviar. Ens ha de servir per aprendre la lliçó, treballar amb diàleg constructiu i fer que no es torni a repetir la història.
Una mort indigna, dignificada per la seva temprança i dignificant per la institució que representava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari: