LLET AMB GALETES

Últimament s'ha posat de moda un nou concepte: la post-veritat. Si busquem el concepte a google, de seguida trobem la seva definició: Es tracta d'un neologisme que descriu la situació en la qual a l'hora de crear i modelar l'opinió pública, els fets objectius tenen menys importància i pes que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals. A la post-veritat també se la pot referir com a Mentida Emotiva.

Estem doncs davant d'un concepte absolutament actual. Aquesta actualitat no és supèrflua, vull dir, aquest mot no neix i es posa de moda (al llenguatge habitual i especialment en el llenguatge polític) perquè sí, com si neixes un bri d'herba en un prat absolutament de forma aleatòria. No. Els conceptes i les paraules modelen la realitat i neixen (en aquest cas el concepte i la paraula que encapsula) fruit d'una evolució intel·lectual d'una societat i d'una estructura de pensament.

Em permetreu una llicència: Sempre m'ha semblat que la relació del llenguatge amb els conceptes, per dir-ho d'una forma més entenedora, de la part física (sons i fonètica) i de la part mental (conceptes i idees), és com la relació de les galetes amb la llet. Pot ser un símil estrany, ho reconec, per això he demanat la llicència abans de començar-lo.

La galeta (Maria, a poder ser) que es submergeix en el got de llet tèbia s'impregna d'aquesta passant a formar una altra entitat, a ser una altra cosa. La galeta transporta la llet de forma ja indissoluble. En aquest sentit, el so físic, com la galeta, transporta el concepte com aquella la llet.

La post-veritat (com a so i grafia) no és més que això un so i una grafia. Com a concepte és quelcom més complex que deriva d'una concepció epistemològica evolucionada (que no vertadera). Concepció evolucionada ja que ha estat necessària una evolució de la ciència i del pensament epistemològic per què s'hagi pogut arribar a aquest concepte, i val a dir-ho, que aquest concepte s'hagi posat de moda o hagi passat al llenguatge més o menys popular o habitual (encara que sigui en cercles concrets-polítics-).

És a dir: Algun pensador del renaixement hauria pogut entendre el concepte post veritat? Doncs difícilment. La cosmovisió i l'epistemologia que es derivava d'aquesta feien que una proposta en la qual la veritat es centrés en un pressupòsits subjectius o inclús merament emocional no era possible. La veritat era allò objectiu que era allà fora i que l'ésser humà havia de descobrir amb l'esforç intel·lectual.

Descartes és el primer que trenca aquesta tradició i fa una proposta més subjectiva de l'epistemologia. No entrarem avui a fer historiografia de l'evolució de l'epistemologia i del concepte de veritat.

Tornem al tema que ens interessa. La Post Veritat. I analitzem-la.

Així doncs, en primer lloc ens trobem que l'opinió pública es crea i es modela. Per opinió pública (que no publicada) segurament es poden entendre diverses coses. Ens interessa referir-nos a l'opinió pública com en aquest assaig com una (entre d'altres) veritats socials, i per tant entra dintre de l'objectiu del present treball com a construcció social de la veritat.

No podem oblidar per altra banda que aquesta veritat qualificada de "post" es basa en la apel·lació lingüística a les emocions. Insisteixo amb el concepte "lingüística". La paraula pren el paper de la creació de la veritat. El llenguatge deixa de ser un mer transmissor per esdevenir creació de la veritat pública, de la construcció social de la veritat.

Per tant, en certa manera, les posicions performatives del llenguatge, aquest no només ens diu com és el món, sinó que també actua sobre les coses del món i participa en la seva constitució.

Però no ens quedem aquí, el llenguatge de la post veritat, és creador i generador d'acció; acció també sobre els altres, essent un instrument al qual es recorre per incidir en les accions i els pensaments de les altres persones (podríem dir-li voluntat... o simplement exercici del dret de vot).

Post-veritat, a la vegada, conformadora de noves relacions i pràctiques socials, i fins i tot, per què no, de noves institucions.

És important analitzar i estar atents a la concepció epistemològica que revela el nou neologisme. Podríem dir que la post-veritat és tergiversació i manipulació? En un llenguatge no acadèmic segurament ho podríem dir, amb més precisió i des d'un punt de vista més epistemològic, segurament també hauríem de posar en dubte aquesta afirmació, ja que la manipulació suposa, la representació errònia d'una veritat, però en el nostre cas, és possible que no sigui errònia sinó simplement emocional.

Ara bé, parlant de la post veritat a l'àmbit públic -polític- on la democràcia com a règim fruit d'una concepció de l'ésser humà com lliure i igual, que ha d'estar degudament informat i fer servir la seva capacitat cognitiva per escollir, la post-veritat resulta manipuladora. És cer que faig servir un concepte de democràcia extremadament liberal i il·lustrat, però en definitiva és el que recullen les constitucions actuals en les democràcies occidentals.

No crec que ningú ho negui. La democràcia actual és probablement més mecanicista que emocional.

En aquest àmbit en el qual ens movem doncs, l'emoció a la vida pública - i a la vida juridicopública- no hi cap. Fer servir el llenguatge per incidir amb la post veritat en l'acció mitjançant la reiterada apel·lació a l'emoció oblidant les realitats factuals és manipular. Repeteixo, en aquest àmbit polític democràtic.

El llenguatge. Aquestes paraules escrites, aquests sons que transporten conceptes i que, com hem vist creen la realitat. El llenguatge, avui en dia, però és encara quelcom més. Com vehicle de transmissió d'informació, avui en dia i a l'era de la post veritat, el llenguatge no solament es limita a les grafies i als sons, sinó que irromp com a llenguatge preeminent el llenguatge visual, la imatge.

Així doncs la imatge com llenguatge és probablement l'eina més potent de la que es pot nodrir la post-veritat com voluntat creadora d'una realitat/veritat social nova.

La imatge, l'impacte visual té capacitat de creació de realitats emocionals però la imatge no té capacitat de transmissió conceptual, com sí que ho té la paraula. Giovanni Sartori al seu llibre HOMO VIDENS desenvolupa aquesta teoria. La imatge empobreix la capacitat cognoscitiva del homo sapiens, espècie basada en el concepte incorporat a la paraula - tornem al got de llet i les galetes-, ja que l'homo no pot conèixer conceptes a través de la imatge, solament a través de la imatge es poden conèixer emocions, fets i realitats no racionals.

La post-veritat, teledirigida, com diria Sartori, no és més que l'emoció transmesa per la imatge creadora d'un estat de realitat emocional intersubjectiva capaç d'incidir a l'acció política del ciutadà.

NINGÚ ÉS PROFETA A LA SEVA TERRA

Aquest passat cap de setmana hem gaudit d'un conjunt d'activitats organitzades per recolzar el Proyecto Pol. Caldes ha demostrat un altre cop que és un poble que té una societat formada per persones solidàries que es mobilitzen i col·laboren per aquelles causes que són importants siguin socials o a favor de la investigació de malalties rares com era aquest cas.

Em sento orgullós de ser i de viure en aquest poble on tot aquest caldo de cultiu bull de forma natural, on les organitzacions són obertes, permeables i intercomunicades i on, malgrat la dificultat i la feina que suposa engegar i tirar endavant els projectes la gent respon. Vull felicitar als organitzadors del cap de setmana dedicat al Proyecto Pol, a tots, i especialment als pares del Pol per la seva tenacitat, lluita i alegria.

Però aquest cop no solament em quedaré aquí. El dissabte, al Casino, i gràcies al Pol, a la seva Gala solidària, entre d'altres va tocar el músic calderí Lluís Robisco.

Lluís Robisco. El dissabte, al Casino, gràcies al Pol, a la seva Gala solidària, jo i molts d'altres vàrem tenir el plaer de descobrir-lo.

De vegades, poques vegades... val a dir-ho... els astres s'arrengleren i les coses de forma mística tornen al seu ordre còsmic original. En aquell moment es produeix art. ¿Què és allò que fa que unes simples notes musicals passin de ser un conjunt de sorolls ordenats en el temps de forma harmoniosa i agradable a la nostra oïda, a ser allò que ens fa tremolar l'ànima?

Jo no ho sé explicar, sóc incapaç. Però tinc la sort de poder viure-ho i d'haver-ho gaudit el passat dissabte amb en Lluís Robisco. Gràcies Lluís.

A Caldes tenim, i això no ho dic jo (que no sóc ningú en aquest àmbit), un mestre de la guitarra espanyola. Un artista, un intèrpret capaç d'omplir l'aire de vibracions i silencis, aturant-los i recuperant-los, jugant amb les textures i les intensitats cromàtiques dels dolors i les alegries. Cordes de guitarra que dringuen a l'uníson amb les cordes de l'ànima.

L'art és quelcom universal. I Robisco amb la seva guitarra és universal. Malauradament no puc dir que en Lluís sigui amic meu (com a calderí sí que és saludat) i per això puc dir amb total tranquil·litat que val la pena escoltar la seva música, baixar-la (pagant... és clar) i per què no felicitar-lo si el trobeu pel carrer. Ja n'hi ha prou d'aquell dit que diu que ningú és profeta a la seva terra, no?

UNA D'INDIS...

Corria l'any 1885 quan Seattle, cap dels indis Duwamish va escriure una carta al president dels Estats Units, el gran cap de Washington, que deia: ".... Qui pot comprar o vendre el cel o l'escalfor de la Terra? No ens ho sabem imaginar, si nosaltres no som amos de la frescor de l'aire, ni de la lluïssor de l'aigua. Com podria comprar-nos-la, ell? (...) Cada part d'aquesta Terra és sagrada per al meu poble, cada agulla brillant dels avets, cada platja de sorra, cada boira en el bosc fosc, cada clariana del bosc, cada insecte brunzidor, és sagrat per al pensar i el sentir del meu poble."

Ara em podríeu dir ¿què té a veure la integració còsmica d'una societat mítico-religiosa amb la política calderina?

Doncs en principi res de res... vull dir... si no tenim en compte la deïficació que per a molts suposa el fet de disposar de majoria absoluta...

Però tornem a les paraules de Seattle. La nostra cultura, diguem-li d'arrels greco-romanes, judeo-cristianes, occidental, eurocèntrica o simplement lògico-racional, es fonamenta, entre altres coses, en el fet que l'ésser humà ha estat deixat (de la mà de Déu, creador còsmic... o com vulguem dir-li) en una creació o entorn aliè on ens hem de desenvolupar en molts casos enfrontant-nos de la mateixa natura.

Pels indis l'ésser humà i l'insecte brunzidor o el simple ratolí de camp formen una unitat. El respecte i adoració per la creació, per la natura, és resultat de la seva cosmovisió. La nostra cultura no és així, és diferent, ni millor ni pitjor, diferent. Per l'eurocentrisme una cultura és superior a una altra si tecnològicament és més avançada. Podem discutir-ho, però això ha estat així des del descobriment d'Amèrica, i encara ho és donat la importància que donem cada dia a la inversió i descobriment tecnològic. Això sí, abans (no fa tant... recordem la guerra freda) tecnologia militar, avui en dia, patents farmacèutiques.

I Caldes com és? Doncs romana, judeo-cristiana, occidental, eurocèntrica... en definitiva lògico-racional... I això què vol dir... traduït a l'idioma calderí... Doncs que el Consistori, per ser més exactes, el partit de govern, ha decidit fer un pàrquing en lloança del progrés tecnològic representat pel cavall metàl·lic a sobre de les hortes de baix. Paratge que de segur seria beneït pel gran cap Seattle amb reverència per les tomaqueres, els pebroters i els cucs de terra que s'esmunyen entre els terrossos fent la terra més fèrtil.

Però el menyspreu de l'espai sagrat no acaba aquí. El nou projecte de regadiu, guardonat amb premis eurocèntrics, suposa un canvi en l'ecosistema de les hortes, ja que l'aigua, la sang, que avui alimenta la terra és solament termal (no barrejada com sempre havia sigut), i per tant calenta i clafida de compostos químics i metàl·lics dels quals no sabem els efectes sobre la terra ni a curt ni a llarg termini. És tan costós i difícil fer un petit estudi per saber com afectarà les hortes aquest canvi?

Perquè fer-se preguntes si la gran institució eurocèntrica ens guardona, si la deessa de la majoria absoluta està de la nostra part i si el cavall de ferro amb tota la seva tecnologia futurista vol pasturar sobre les hortes de baix.

No vull fer l'indi... però no hi ha una altra forma de fer tot això?

NATURA MORTA

Una natura morta (de vegades també dita amb el castellanisme bodegó)  és una representació artística on es mostren diversos objectes, fruites i elements quotidians on l’artista executa l’obra amb una gran llibertat expressiva jugant amb les disposicions, contrastos de colors i jocs de llums. A mi aquest tipus de composició generalment em genera una gran serenor.

Però en cap cas tinc l’intenció de fer una dissertació sobre art, que encara que m’interessi, queda molt lluny dels meus migrats coneixements sobre la matèria.

Parlaré, millor dit, denunciaré un fet, que per anunciat encara considero més greu: Al Ple del mes de maig al torn de precs el nostre grup municipal (Units Per Caldes) varem insistir a l’Ajuntament que la situació d’arbres i plantes dels nostres parcs era límit. Molts dels exemplars s’estaven morin per falta de reg. La resposta del Regidor responsable va ser que no; que els sistemes i procediments de reg eren els habituals i s’estava regant amb normalitat.
Avui la situació dels nostres parcs es desoladora. Natura Morta. Hi han arbres que fa quatre dies que es varen plantar i que ja estan secs, però també hi ha exemplars, especialment al parc de Can Rius, amb una gran història i valor que també s’estan assecant.

Indignació és el que sento. Indignació per la pèrdua que en molts cassos serà irreparable. Indignació per la violació de l’encant carrincló del parc de Can Rius. Indignació per la aclaparadora falta de sensibilitat de l’equip de govern. I indignació per tractar-se de la crònica d’una mort anunciada.

Caldes és moltes coses, però no és natura morta.

¿EMBELLIR O ENVELLIR?

Ara farà uns quants dies en Joan Antoni Berzosa, President de l'Associació Gremi d'agents assessors i constructors immobiliaris de Caldes de Montbui i del Vallés, en el Facebook de la seva empresa feia un anàlisis de la situació del sector immobiliari del nostre poble extraient conclusions de les últimes dades estadístiques del encara proper dos mil quinze. 

Les conclusions no podien ser més sorprenents: Caldes és un poble amb un mercat d'habitatge absolutament estancat i mentre a tots els pobles del voltant les compravendes d'habitatges han experimentat uns grans increments - fins i tot en casos superiors al dos-cents per cent-, a Caldes les operacions han baixat. Per altre banda, Caldes és un poble car, més car que tots els pobles del voltant i més car, fins i tot, que Granollers capital de comarca. 

Analitzar aquests fets des d'un punt de vista de mercat no em correspon ja que el més probable és que no ho fes bé, ho faria de forma molt intuïtiva, i per tant ho deixo als professionals com el Joan Antoni, que segur que en sap més. 

El que sí que no puc deixar de fer es analitzar les derivades polítiques d'aquestes dades que ens presenten. Caldes és un poble on l'habitatge és car i on la corba de mercat mostra un encefalograma pla que no remunta. 

Si a tot això afegim que la població està decreixent lleugerament i que a més a més s'està envellint les conseqüències son desastroses a mig i llarg termini.

Per dir-ho d'una forma clarificadora: Pels motius abans esmentats podem dir que no hi han parelles de joves que vinguin a viure a Caldes i també podem dir que de segur que hi han joves de Caldes que han de marxar a altres llocs a viure.

La política en majúscules -com m'agrada dir- no es embellir (amb b) el poble, sinó posar els mitjans per a què el poble no envelleixi. Les primeres conseqüències d'aquestes polítiques - o manca de polítiques millor dit- les hem viscut fa poc quan es plantejava tancar El Calderí per falta de nens -tema, per cert tancat en fals... qui dia passa any empeny...ja se sap...-.

És urgent afrontar aquesta realitat amb serenor i no començar la casa per la taulada. Iniciar un debat real sobre el model de poble que volem i no plantejar grans plans estratègics que en molts punts semblen extrapolables a altres poblacions amb un tallar i enganxar.

És urgent que es deixi d'actuar amb mentalitat tancada de majoria absoluta proposant obres faraòniques - pàrquing de les hortes- que suposen un canvi encobert de model de poble que no ha estat ben debatut i que no s'ha analitzat profundament en relació al problema que avui enceto. 

Em preocupa el meu poble i em preocupa el futur del nostre poble. Els polítics tenim la responsabilitat de fer, d'analitzar i, també, de generar debat i proposar-lo. Crec que aquest debat manca a Caldes i és del tot necessari.

¿WELCOME REFUGEES?

Abans d'anar més enllà: sóc europeista fins la medul·la. I entenc Europa com una cosmovisió basada en una identitat multi-cultural i plural que neix d'una tradició cristiana (no exclusivament catòlica). Una Europa contradictòria de per sí que busca el seu lloc al món i que a causa d'una ferida avui encara oberta fuig de simplificacions polítiques basades en sentimentalismes identitaris.

Sóc europeista i aquests dies he patit. 

Començo pel que més ferir em fa: la vergonya de l'acord amb Turquia. Per una part és ben cert molts polítics d'aquí han utilitzat el tema dels refugiats de forma partidista corrent a fer-se una foto al costat d'una pancarta on donava la benvinguda als refugiats. El problema ha estat que els refugiats han tingut pancarta però no han aparegut i els alcaldes i demès polítics ara, després d'haver-se fet la foto, han passat de pantalla....

Al film bienvenido Mr. Marshall l'alcalde de Guadalix de la Sierra es queda amb un pam de nas quan el cotxàs de l'americà passa pel poble aixecant un núvol de pols. Avui els nostres alcaldes i polítics, un cop feta la corresponent moció al ple i, això sí, la corresponent foto al costat de la pancarta... ja hem fet la feina i és igual si ve el tal Marshall o el tal refugiat.

En tot cas, i un cop repartida la part de responsabilitat propera, Europa (vull dir els polítics europeus que hem escollit entre tots d'una forma democrática) no pot subcontractar els serveis d'immigració a Turquia a canvi de prerrogatives i diners. Quan he definit què era per mi Europa no he parlat en cap cas de l'Europa dels Mercaders, més aviat es tractava de l'Europa dels valors. I transaccionar amb persones, persones refugiades, que fugen d'una guerra i que ho han perdut tot, és el més fred que pot fer una administració (no vull dir-li Europa). 

Aquesta no és la meva Europa. Jo no sóc europeu si Europa no ha aprés del seu dolor i de la seva història. 

En segon lloc. El Brexit. La insularitat d'Anglaterra ha marcat caràcter com ho ha fet, també,  la pluja, el té de les cinc, el Martini agitado no mezclado y el whisky. Però ja n'hi ha prou... és cert que l'Europa dels Mercaders necessita de la city de Londres i també és cert que el banc central europeu ha de ser una entitat hegemònica i no demagògicament exorcitzada per part de certes corrents d'esquerres. 

El que no puc entendre és la cessió enfront d'interessos particulars d'una nació que utilitzant les seves legítimes forces diplomàtiques el que està fent es plantar-se d'igual a igual enfront d'una organització que ha de defendre la legitimitat d'un projecte comú de futur. Negociar, sí, fins l'últim alè, però cadascú al seu lloc.

I per últim... i per si algú encara s'ho pregunta... defenso la meva forma de veure el món des d'Unió Democràtica de Catalunya. 

SATURN DEVORANT ALS SEUS FILLS

Aquest any és de traspàs. El mes de febrer ha tingut vint-i-nou dies, un dia més que els anys comuns i que per tant sumarà tres-cents seixanta-sis dies en total.

La superstició diu que els anys de bixestos acostumen a portar mal averany. No hi crec especialment encara que és fàcil trobar exemples de catàstrofes ocorregudes en anys com el d’enguany, com també ho és trobar-les a la resta d’anys.

A Caldes no comencem l’any gaire bé, i no per què no faci gaire fred, cosa que tothom hi pot dir la seva, sinó per què sembla que l’Ajuntament hagi transmutat d’una cara afable a un monstre goyesc àvid de recaptar i de realitzar projectes megalòmans.

Anem per pams:

Acabem l’any passat amb una pujada del tipus impositiu del I.B.I. d’un cent quaranta per cent. No m’he equivocat. No m`he equivocat. Et tipus del impost passa d’un 0’50 per cent a un 0’70 per cent i això és un increment d’un 140%. És veritat que els valors cadastrals s’han ajustat a la baixa, cosa que segons l’equip de govern justifica la pujada del tipus. Però també és veritat que si s’han hagut de baixar els valors cadastrals és degut a que estaven absolutament inflats. És a dir que el que ens treuen per un costat ens ho posen per l’altre i els que acaben pagant sempre són els mateixos, i entre una cosa i l’altre sempre s’escapa alguna pujadeta que d’altra.

Els guals. Millor dit, allò que abans no era gual i que ara ho és i que per tant ha de tenir placa i pagar la corresponent taxa. La justificació rau en que es paga pel dret de pas per la vorera que és un domini públic. Justificació impecable des d’un punt de vista jurídic, fins i tot podria dir-se que indiscutible. Però senyors! hem de filar tan prim!

A mitjans de febrer entre en vigor la nova ordenança de circulació. Qui no senyala l’hora d’arribada a la zona blava la paga… i com aquestes una llista bastant llarga. Normal, qui la fa la paga. Ara bé, la pujada, millor dit, la multiplicació fins i tot per quatre dels imports d’algunes sancions és salvatge. Repeteixo, és salvatge. A Barcelona si no pagues la zona blava  la denuncia i corresponent sanció és menor que a la nostra meravellosa vila!!!!

Tornant al mateix tema. Les fotografies del semàfor!!!! Al pressupost d’aquest any s’ha previst que s’ingressin quatre-cents mil Euro per multes d’aquest dispositiu!!! ho escric en guarismes per a que vegin que no m’he equivocat: 400.000.-€. No hi ha altres formes d’evitar que la gent es salti el semàfor? Ep! i no estic justificant que ho facin… però és que el tres per cent del pressupost de tot el consistori és aquest semàfor!!!

Per últim, algú encara creu que la zona blava a Caldes continuarà sent gratuïta? Doncs, no. A les últimes ordenances en vigor ja es preveu que sigui de pagament. I si tenim en compte que la inversió hiperventilada i megalòmana del pàrquing  de les hortes s’ha de justificar d’alguna manera, no hi haurà més remei que treure els cotxes de les zones blaves, tancant-les, reduint-les a la mínima expressió i fent-les de pagament.

Un monstre goyesc àvid de recaptar en un moment en que encara les famílies estan patint els estralls de la situació econòmica. Realment cal tot això? És necessari forçar la màquina d’aquesta manera?